El nou paradigma

EL NOU PARADIGMA per Borja Vilaseca

Per què en general la majoria portem un estil de vida materialista, basat en treballar i consumir? Quina és la raó que el sistema educatiu promogui una mentalitat d'empleat entre els estudiants? Per què gairebé tots els professionals que s'incorporen al mercat laboral depenen de l'Estat, els bancs i les empreses per sobreviure? Què genera que les organitzacions estiguin obsessionades amb l'afany de lucre en el curt termini? I en definitiva, d'on procedeix la nostra actual forma de veure la vida?

La resposta a aquestes preguntes no és senzilla. Entre altres variables, és essencial assenyalar que en funció d'on hem nascut i el tipus de condicionament que hem rebut, hem anat creant una identitat personal en base a les creences familiars, laborals, polítiques, religioses i econòmiques amb les que hem estat modelats per la societat. Prova d'això és el fet que en néixer en un determinat país (o comunitat) solem utilitzar un determinat idioma, defensar una determinada cultura, estar afiliats a un determinat partit polític, seguir una determinada religió i fins i tot donar suport a un determinat equip de futbol .

 El quid de la qüestió rau en que no solem triar les nostres creences (que condicionen la nostra forma d'entendre la vida), els nostres valors (que influeixen en la nostra presa de decisions), les nostres prioritats (que reflecteixen el que considerem més important) i les nostres aspiracions (que marquen allò que volem aconseguir). Més concretament, aquest conjunt de creences, valors, prioritats i aspiracions constitueixen el nostre «paradigma», que vendria a ser la manera en què veiem, comprenem i actuem en el món. La importància de fer conscient el nostre paradigma rau en el fet que també determina les nostres necessitats i motivacions. És a dir, el que creiem que necessitem per ser feliços i el que ens mou a fer el que fem a la vida.

També és l'arrel des de la qual neix la nostra manera subjectiva de pensar i el tipus d'actitud que solem prendre davant les nostres circumstàncies. A partir de tot això, solem collir una sèrie d'experiències i resultats, que són els que finalment determinen el nostre grau de benestar i malestar en les diferents dimensions de la nostra vida. I com que el sistema és un fidel reflex de la manera en què pensem i ens comportem la majoria, el paradigma vigent també determina la manera en què la societat concep l'ésser humà ia l'educació, fomentant un determinat tipus de relacions laborals i organitzacions empresarials.

Doncs bé, a aquesta forma predominant de veure la vida se li denomina «vell paradigma» i actualment es troba en decadència. Sobretot perquè genera resultats de lluita, conflicte i insatisfacció, a més de ser completament ineficient i insostenible. Aquesta és la raó per la qual cada vegada més éssers humans estem comprometent-nos amb la nostra pròpia transformació, deixant d'orientar la nostra existència al propi interès per començar a dirigir-la al bé comú.

Iniciar aquest viatge de canvi personal és un acte d'honestedat, humilitat i valentia, ja que implica abandonar l'arrogància de creure que ho sabem tot sobre nosaltres mateixos i de reconèixer que la nostra forma de pensar i de comprendre la vida pot ser errònia i limitada. La veritat és que en general ve precedit per una saturació de sofriment, la qual ens motiva a sortir de la nostra zona de comoditat, aventurant a la novetat i el desconegut. Així, per mitjà d'un procés d'autoconeixement i de qüestionament finalment es produeix l'anomenat «canvi de paradigma».

Experimentar aquest clic evolutiu ens possibilita desprogramar la nostra ment de la vella visió del món industrial per actualitzar-nos al nou paradigma de l'emergent i imparable Era del Coneixement. I en la mesura que aquest canvi de mentalitat s'estengui entre la societat, portarà amb si una revolució en la nostra forma de concebre l'ésser humà, l'educació, el treball i les empreses. I en el moment oportú, també portarà molta més satisfacció i realització a les nostres vides. Això sí, perquè es faci realitat, el principal canvi s'ha de produir en la nostra consciència. Així, l'eslògan d'aquesta nova Era podria resumir-se amb les famoses paraules de Mahatma Gandhi: "Sigues tu el canvi que vols veure al món."

Font: http://www.borjavilaseca.com/uploads/files/conferencias/El%20Nuevo%20Paradigma%20Organizacional.pdf

"LOS NIÑOS EN ESPAÑA TIENEN MUCHOS DEBERES Y DEBERÍAN JUGAR MÁS" Catherine L'Ecuyer

Tot i que falta una altra peça clau que és l'entorn social i la familia, aquesta és la gran i necessitada ponencia de Catherine L'Ecuyer, investigadora de l'educació infantil, en el congrés dels diputats. Vos convit que vegeu uns 5 minuts molts valuosos.

 

 

Texto completo de la ponencia (27/5/15):

Señoras y Señores Diputados,

¿Por qué los niños suben los toboganes escalando en vez de por las escaleras? Y les decimos: "¡No hagas eso!" ¿Por qué lo hacen? ¿Por mala educación? No… Lo hacen porque buscan retos que se ajustan a sus capacidades. Jugar es eso… ¡No es perder el tiempo! Es buscar retos que se ajustan a nuestras capacidades.

El juego desestructurado es clave para el aprendizaje del niño. Es juego desestructurado cuando el niño se pone en marcha a través del juego, ya sea un tobogán, una peonza, una cabaña en un árbol, o una hoja encontrada por el camino. No hemos de confundir ese juego con la diversión pasiva, que ocurre cuando en vez de ser el niño el que se pone en marcha a través del juguete, es el juguete o la pantalla la que se pone en marcha a través del niño. En ese último caso, es el dispositivo con los algoritmos de sus aplicaciones que lleva las riendas, ante la mirada pasiva y la atención mermada del niño que reacciona frente a unas recompensas frecuentes e intermitentes.

Los estudios nos dicen que el juego desestructurado mejora las funciones ejecutivas de los niños. ¿Qué son las “funciones ejecutivas”? Son un conjunto de habilidades cognitivas que favorecen la fijación de las metas, la atención, la autorregulación, la planificación, el uso eficiente de la memoria de trabajo, etc. Los estudios nos confirman que esas habilidades cognitivas son las que influyen positivamente en el rendimiento escolar.

En cualquier caso, el verdadero valor del juego, o de las artes como por ejemplo la música o el teatro, no reside en su mera utilidad.

-¿Para qué te sirve, Sócrates, aprender a tocar la lira si vas a morir?

Y responde Sócrates, -Para tocar la lira antes de morir.

¿Útil para qué? Si la utilidad no remite a los fines de la educación, entonces esa “utilidad” no tendría ningún sentido. Considerar la educación como un fin en sí, dando un excesivo protagonismo a los métodos y a las herramientas, quizás esa es la razón por la que hay tanta educación en las escuelas y tan poca en los alumnos.

Entonces, ¿cuáles son los fines de la educación? Los principales filósofos coinciden en que la educación es la búsqueda de la perfección de la que es capaz nuestra naturaleza. Por lo tanto, “¿qué es lo que reclama nuestra naturaleza?” es una pregunta relevante para poder diseñar una educación con sentido. Lo que nos lleva a preguntarnos: “¿Más es mejor?” Más estímulos a través de la estimulación temprana, más horas lectivas, más deberes, más actividades extraescolares, más pantallas, adelantar la escolarización formal, etc. ¿Todo eso es mejor? Los últimos estudios neurocientíficos nos indican que “más NO es mejor”. “Más es mejor” es un neuromito reconocido por la OCDE como una mala interpretación de la literatura neurocientífica. ¿Quizás ese es el motivo por el que Finlandia, un país que da mucha importancia al juego en la etapa infantil, que retrasa la educación formal a los 7 años y que tiene menos horas lectivas y de deberes que otros países, encabeza el informe Pisa año tras año? Dice Howard-Jones, un experto inglés en neurociencia cognitiva aplicada a la educación, en un documento publicado por el Consejo de Investigación Económica y Social de Inglaterra: “En contra de la creencia popular, no existen evidencias neurocientíficas que justifiquen empezar la educación formal cuanto antes.”

Hemos de olvidarnos del paradigma conductista, que reduce el niño a un ente pasivo, a un cubo vacío que vamos llenando con un bombardeo continuo de informaciones fragmentadas. Ese modelo se apoya en tres ejes: la memorización, la repetición por la repetición y la jerarquía como única fuente de conocimiento. Ese modelo lleva al conformismo, a la inercia, al déficit de pensamiento, a la pérdida del interés por aprender, y por lo tanto directamente o indirectamente al fracaso escolar.

Ahora, ¿cómo hacer para solucionar todos esos problemas que nos vienen del paradigma conductista? Recordemos, ¡la utilidad no debe ser el fin! Pero, si buscamos de forma desinteresada todo aquello que la naturaleza del niño reclama, y por lo tanto que remite a los fines de la educación, entonces se nos dará motivación, innovación, interés por aprender y buenos resultados académicos, por añadidura. En otras palabras, utilicemos nuestra imaginación y volvamos al tobogán. Imaginemos una sociedad en la que el juego tenga un papel clave en la infancia. Imaginemos unas personas acostumbradas desde pequeños, a buscar retos que se ajusten a sus capacidades. Habría más emprendedores, más innovación, más creatividad. Habría más motivación interna, más interés por aprender y por trabajar.

Muchas gracias.

La gran importància de l'empatia en l'aula (intel·ligencia interpersonal)

Molt sovint els mestres ens trobem amb l'adversitat de fer resoldre situacions o problemes als nostres alumnes que ells mateixos no en tenen la més mínima necessitat i com a conseqüència es mostren desmotivats. 

Com ho resolem? GERENANT EMPATIA.

No sempre els problemes que hem de resoldre són nostres. Per això la clau que desenvoluparem és l'empatia

L'empatia és una de les formes de la intel·ligència múltiple. Viki Morandeira assenyala la importància de la intel·ligència interpersonal a l'aula, per afavorir el procés d'aprenentatge en els nens i l'ensenyament de l'empatia des de petits.

Com ja vos sonarà, hem deixat de tenir una sola intel·ligència, passant a tenir 8, segons Howard Gardner.

La intel·ligència Interpersonal, és una d'elles. Encara que el nom més conegut per tots nosaltres és el d' Empatia.

A l'aula, aquest tipus d'intel·ligència és imprescindible, principalment per als educadors. I si som capaços d'ensenyar empatia als nostres al.lots, haurem fet un treball excel·lent, deixant en ells una empremta, un ensenyament que els servirà tota la vida, fins i tot quan ja ni recorden els continguts que els hem ensenyat.

Per què és important per als professors aplicar la Intel·ligència Interpersonal?

Perquè a través de l'empatia som capaços d'interpretar les necessitats i motivacions dels alumnes arribant a comprendre'ls. Una cosa importantíssima en un educador és aprendre a posar-me en el lloc dels seus alumnes i ser capaç d'interpretar les impressions que el docent ha causat. Això és crucial per adaptar la manera d'ensenyar a les necessitats d'aquest grup/alumne.

Qualsevol alumne té unes característiques que podrien considerar comuns i que són:
- Aspiracions
- Necessitats
- Frustracions

Partint d'aquestes tres premisses és on el mapa de l'empatia genera sis preguntes bàsiques amb què poder entendre millor a les persones i, per tant, als nostres alumnes.

 Fent les millors preguntes per obtenir un major i millor coneixement dels teus alumnes.

1. Què pensa i sent l'alumne? Cal preocupar-se i ocupar-se dels que pensa i sent cada alumne. Per fer-ho és indispensable tenir en compte els següents aspectes:
- Conèixer què mou a l'alumne.
- Saber quines són les seves veritables preocupacions.
- Descobrir el que realment li importa i no és capaç de verbalitzar.
- Preguntar-li quins són els seus interessos, preocupacions i aspiracions.

2. Què diu i fa l'alumne? És fonamental per al bon coneixement de qualsevol alumne conèixer tant el que diu com el que fa. Per a això es pot partir de les següents premisses:
- Observar el seu comportament a l'aula.
- Valorar la seva presència, la seva manera de comportar-se.
- Tenir molt en compte a les persones amb les que parla i estableix relacions.
- Apreciar allò que per a l'alumne és realment important perquè és capaç de verbalitzar-ho.
- Aprendre a distingir entre el que diu i fa i el que en realitat pensa.

3. Què veu l'alumne? Aquesta tercera pregunta es basa en tot el que envolta a un alumne. En aquest sentit cal insistir en:
- Esbrinar quin és l'entorn en què es mou l'alumne.
- Conèixer a les persones que formen part essencial d'aquest entorn.
- Descobrir la problemàtica que pot provocar aquest entorn en l'alumne.

4. Què escolta l'alumne? Un alumne és el que és en moltes ocasions no només per l'entorn, sinó pel que escolta en aquest entorn. Per tant, es tracta de:
- Descobrir el que escolta l'alumne en el seu entorn.
- Establir diferències entre el que escolta de les seves famílies i el que escolta dels seus alumnes.
- Esbrinar quines persones, familiars o companys, són els que exerceixen una major influència en l'alumne.
- Cercar quins mitjans són els que usa l'alumne a l'hora d'escoltar (mitjans naturals o artificials com xarxes socials o missatgeria instantània).

5. Què frustra a l'alumne? El camí cap a la maduresa no està exempta de frustracions. Com a docents hem de tenir aquest aspecte molt present a l'hora d'arribar a conèixer a un alumne. Per això es tracta de:
- Saber quines són les principals frustracions de l'alumne.
- Descobrir què li té por i de quina manera pot verbalitzar-ho.
- Conèixer quins són els elements o obstacles que produeixen la por i la frustració en l'alumne.

6. Què motiva a l'alumne? La motivació és el motor del que neix la força interior d'un alumne. Per això és tan important:
- Saber quins objectius, necessitats i desitjos té l'alumne.
- Descobrir com farà l'alumne per aconseguir aquests objectius.
- Conèixer els mitjans que l'alumne farà servir per assolir els objectius que s'hagi proposat.

Com veus, el mapa de l'empatia té com a objecte una major personalització del coneixement del alumnes. L'empatia només serveix en la mesura que disposes de la informació essencial de l'alumne al que vulguis ajudar, al qual vols conèixer més i millor. Mitjançant el mapa de l'empatia la segmentació, és a dir, la categorització i etiquetatge es transforma en personalització, coneixement profund que es traduirà en un ajut afectiu i efectiu en el temps.